Teníem deu, onze, dotze anys. aquella edat en qué la ficció i la realitat es confonen (perqué la infantesa és una ficció). quan ens barallávem, o simplement ens intimidávem els uns als altres, tots, castellans i catalans, vivíem en una ficció que ens semblava molt real. una idea ens bullia al subconscient: æho fem perqué no ho hagin de fer els nostres pares; ells hi estarien dacord, per aixó no ens renyaran. i és veritat, no era cap disbarat pensar ho així: no ens renyaven gaire. ara tinc ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots. sense manies ni compassions, sense provar de justificar res. avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats i plens de cotxes. has de sortir molt enfora si vols trobar descampats per jugar. moltes fábriques han tancat. avui dia, als pisos on sestaven els castellans hi viuen altres persones. a cada balcó hi ha una parabólica, i molta roba estesa. está previst que algun dia els tirin a terra. ara la gent diu: æels moros, æels negres, æels xinos. miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present.
